L’EMPODERAMENT ÉS LA CLAU

El nostre company Enric Feliu ens explica les repercussions del pas empowerment endavant que van donar la Virgínia i la Isabel

La Virginia i la realitat de l’empoderament. El cas de la pacient del Vendrell

Deu dies després del gran terrabastall que va suposar el Cas Isabel, el Pep Cabayol i jo tornàvem a Santa Oliva, al Baix Penedès. La Virgínia, la filla de la Isabel i una de les protagonistes del succés ens esperava al bar. Ja hi havíem parlat el mateix dia de la noticia. Un dia estrany per a elles i que tot just va començar quan el germà de la Virgínia la va trucar per telèfon, quan encara no estaven ni posats els carrers, per dir-li que la mare sortia en una foto a El País.

La Virgínia ens va reconèixer que ni ella ni la seva mare esperaven el ressò de la seva història. Cadenes de televisió estatals, diaris generals, nota de premsa del Departament al migdia així com de Santa Tecla, preguntes parlamentàries presentades el dimarts següent per la diputada de la demarcació de Tarragona Hortènsia Grau d’ICV-EUiA, i el nostre conseller de sanitat Boi Ruiz sortint dia i nit als mitjans de comunicació per a apagar l’incendi o, més aviat, intentar distreure al personal.

Li varem preguntar per com havia reaccionat la gent del seu entorn, els veïns del poble, els clients del bar, la gent que dia sí i dia també els envolta. La gent que les coneix i les aprecia. “Van flipar” respongué expressivament la Virginia. Missatges de suport i ànim, de que havien fet bé les coses.

Reconec que vaig alleugerir-me a l’escoltar-la: un dels meus temors era la reacció contrària per part de seu entorn. He viscuts uns quants anys a la mateixa comarca i a vegades la vida a poble pot ser dura quan et signifiques. Fer un pas endavant en el mon rural costa més que en el medi urbà. No calia però preocupar-se: la bona gent de Santa Oliva va reaccionar com segurament esperaven la Isabel i la Virgínia.

La Virgínia ens va explicar el retorn a l’Hospital del Vendrell. Una inspectora del Departament de Salut les havia trucat per concertar una cita. Va oferir-se per anar a casa seva però la Virgínia va dir que anirien a l’Hospital. I així ho van fer. Van xerrar i xerrar amb la inspectora unes hores i desprès signaren la declaració.

Portava jo tot un patracol d’escrits i models, carta de drets del pacients, però no van fer falta. La Virginia ja era conscient per si mateixa de com i què reclamar. Ella per si mateixa tenia la força i la convicció per actuar així.

Què és l’empoderament doncs? L’empoderament és això, és el procés de la Virgínia i la Isabel: perdre la por a denunciar, a explicar que et passa, a reivindicar els teus drets. Assumir riscos socials, i clar que segueixes tenint temors, però aquests no et poden impedir viure i lluitar. Saber que estàs envoltat de gent que et dona suport, però també ser capaç de lluitar amb orgull per les persones que estimes i per tu mateix. .Deixar de ser un súbdit i passar a viure i actuar com una persona, com un ciutadà d’aquest món.

Traduïm perquè…

Diversos companys i companyes de la resta de l’Estat, que rettuitegen els nostres tuitts i segueixen el nostre blog, ens han demanat si els podem traduir els articles que anem publicant. Nosaltres pensem que la solidaritat entre els diversos pobles de l’Estat no pot ocultar que aquests pobles s’expresen en llengües diverses. Però la llengua no pot ser un entrebanc ni per la lluita comuna ni per l’amistat entre els pobles. Per tant a partir d’ara, al marge de que diversos navegadors ofereixen traducció instantània, nosaltres traduirem els nostres escrits en el mateix post en que es publiquen.

VERSIÓN EN CASTELLANO

Diversos compañeros y compañeras del resto del Estado, que rettuitean nuestros tuitts y siguen nuestro blog, nos han pedido si les podemos traducir los artículos que vamos publicando. Nosotros pensamos que la solidaridad entre los diversos pueblos del Estado no puede ocultar que estos pueblos se expresan en lenguas diversas. Pero la lengua no puede ser una traba ni para la lucha común ni para la amistad entre los pueblos. Por tanto a partir de ahora, al margen de que varios navegadores ofrecen traducción instantánea, nosotros traduciremos nuestros escritos en el mismo post en que se publican.

Nuestro compañero Enric Feliu nos explica las repercusiones del paso adelante que dieron  Virginia e Isabel

Virginia y la realidad del empoderamiento. El caso de la paciente de Vendrell

Diez días después del grande terremoto que supuso el Caso de Isabel,  Pep Cabayol y yo volvíamos a Santa Oliva, en el Baix Penedès. Virginia, la hija de Isabel y una de las protagonistas del suceso nos esperaba en bar. Ya habíamos hablado el mismo día de la noticía. Un día extraño para ellas que apenas empezó cuando el hermano de Virginia la llamó por teléfono, de buena mañana, para decirle que su madre salía en una foto de “El País”.

La Virginia nos reconoció que ni ella ni su madre esperaban el eco de su historia. Cadenas de televisión estatales, diarios generales, nota de prensa del Departament a mediodía, así como de Santa Tecla, preguntas parlamentarias presentadas el martes siguiente por la diputada de la demarcación de Tarragona Hortènsia Grau de ICV-EUiA, y nuestro consejero de sanidad Boi Ruiz saliente día y noche a los medios de comunicación para apagar el incendio o, más bien, intentar distraer al personal.

Le preguntamos por cómo había reaccionado la gente de su entorno, los vecinos del pueblo, los clientes del bar, la gente que día sí y día también los rodea. La gente que las conoce y las aprecia. “Fliparon” respondió expresivamente Virginia. Mensajes de apoyo y ánimo. Les decían que habían hecho bien las cosas.

Reconozco que me quité un peso de encima al escucharla: uno de mis temores era la reacción contraria por parte de su en torno. He vividos unos cuántos años en la misma comarca y a veces la vida lejos de la gran ciudad puede ser dura cuando te significas. Dar un paso adelante en el mundo rural cuesta más que en el medio urbano. Pero no hacía falta  preocuparse: la buena gente de Santa Oliva reaccionó como seguramente esperaban Isabel y Virginia.

Virginia nos explicó el regreso al Hospital de Vendrell. Una inspectora del Departamento de Salud las había llamado para concertar una cita. Se ofreció para ir a su casa pero Virginia dijo que irían al Hospital. Y así lo hicieron. Hablaron y hablaron con la inspectora largo y tendido durante unas horas y finalmente firmaron una declaración.

Yo traía  todo un arsenal de escritos y modelos de carta de derechos del pacientes, pero no hicieron falta. Virginia ya era consciente por sí misma de cómo y què reclamar. Ella por sí misma tenía la fuerza y la convicción para actuar así.

¿Qué es  pues empoderarse? El empoderament es ésto, es el proceso de Virginia e Isabel: perder el miedo a denunciar, a explicar que te pasa, a reivindicar tus derechos. Asumir riesgos sociales, y claro que sigues teniendo temores, pero éstos no te pueden impedir vivir y luchar. Saber que estás rodeado de gente que te ofrece apoyo, pero también ser capaz de luchar con orgullo por las personas que aprecias y por ti mismo. Dejar de ser un súbdito y pasar a vivir y actuar como una persona, como un ciudadano de este mundo.

 

 

 

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Pel dret a la salut

Plataforma ciutadana

Punts de Vista

Blog d'àngelsmcastells, dona, d'esquerres, economista i moltes coses més...

Dempeus per la salut pública

en defensa del Sistema Nacional de Salut amb tot el seu caràcter assolit: públic, universal, de qualitat, integral, solidari i d' equitat garantida.

%d bloggers like this: